Salut amics i amigues de Plàncton Diving!

Alguns de vosaltres hem pregunteu sovint sobre el manteniment dels equips de submarinisme. Un equip de submarinisme és un conjunt d’instruments i materials que ens permeten aventurar-nos en un espai on el nostre cos no està dissenyat per fer-ho, i per tant, una fallada d’una part de l’equip pot comportar que la nostra supervivència dins d’aquest espai pot estar compromesa. És així de simple i així de contundent. Us imagineu un astronauta sortint de la nau espacial amb un vestit que tingui defectes? Un equip de respiració que no elimini el CO2? O sense uns guants que l’aïllin del fred espacial?

Els astronautes i els submarinistes ens assemblem en que no som capaços de sobreviure sense els nostres vestits i equips. Hem de ser capaços de poder donar resposta a qualsevol fallo de l’equip, i per això rebem formació. Molts dels exercicis de cursos com l’OWD, Stress and Rescue o Visibilitat Reduïda, entre d’altres, estan pensats per donar resposta a eventuals fallades de l’equip. Però la millor resposta és que l’equip no falli!

Un dels principals pilars en la seguretat dels busseig es basa en la prevenció, i si parlem de l’equip, la millor prevenció és tenir-lo sempre a punt. Als centres de submarinisme ens passem l’hivern revisant els nostres equips, canviant juntes, eliminant incrustacions de calç o restes de sal, engreixant elements que ho necessiten, bàsicament deixant els equips com el dia que van sortir de fàbrica o millor. Jo sempre he dit que no hi ha mals equips, hi ha equips mal mantinguts, i si la nostra seguretat depèn del bon estat de funcionament de l’equip, és una temeritat no fer-ho.

Desmuntar un equip de submarinisme per a fer-li una bona neteja no és difícil, sobre tot si ho fem cada any. El problema ve quan no ho has fet durant uns quants anys, llavors ens trobarem amb dos problemes: no recordem com fer-ho i ens fa por, i hi ha tantes incrustacions que o no som capaços d’obrir o al fer-ho es trenca. De fet, quasi que és millor que passi el segon, perquè així ja no farem servir aquell equip calcificat. És important també disposar de les eines adequades, no es pot treure un cargol hexagonal amb un tornavís. Els equips de submarinisme tenen poques peces, però solen ser molt exclusives, així que millor anem en compte com ho fem i busquem les eines adequades i els kits de manteniment corresponents.

Hi ha empreses especialitzades en el manteniment d’equips de submarinisme, però el problema és que solen ser cares -naturalment el servei que donen ho val-, i si nosaltres no som capaços de fer-ho és d’agrair que algú ho pugui fer, o pot passar que per por a fer servir l’equip deixem de bussejar, i això sí que no és admissible.

Passar una tarda desmuntant i netejant el nostre equip pot ser tant emocionant i gratificant com anar a fer una immersió, i també podem quedar amb els nostres companys d’immersió per a fer-ho plegats. En lloc de buidar botelles d’aire que siguin de Kambrilenk. És un altra manera de gaudir del submarinisme en bona companyia, amb el valor afegit que el nostre equip sortirà revisat i a punt per a fer noves immersions amb seguretat. Recordeu que hi ha el Curs de Manteniment d’Equips SSI, i si ja el teniu podem quedar per a fer un refresh, acompanyat d’un Kambrilenk.

Que trobeu aigües cristal·lines!

Xavi Llambrich, Director Tècnic de Plàncton Diving

Salutacions amics i amigues de Plàncton Diving!

Fa uns dies vaig poder veure el documental «My octopus teacher». La veritat és que em va agradar molt, us el recomano, ja que ens dóna una perspectiva diferent de com fer un reportatge. Normalment estem acostumats a que el narrador és un simple observador, no interactuant amb allò que està intentant copsar amb les càmeres. En aquest cas sí que ho fa, s’involucra fins i tot sentimentalment amb la història i obliga a l’espectador a fer el mateix. Fascinant!

He de confessar que m’he sentit identificat amb el narrador. Molts cops he intentat interactuar amb la fauna marina, i quan ho he aconseguit ha estat una sensació meravellosa. Recordo especialment un parell de situacions. Un cop, a Cala Llobeta, mentre guiava una immersió, vaig veure un pop, i en voler ensenyar-lo als alumnes es va agafar a la meva mà, jo el vaig acariciar, ell va començar a pujar pel meu braç fins arribar a la meva papada on es va arraulir. Sense que jo el toqués, es va quedar allí, donant-me una agradable escalfor al coll durant una bona estona. No cal dir que després em va costar molt convèncer als clients que no el tenia ensenyat. Només em va abandonar, al cap de molta estona, quan vam passar per davant d’una petita llagosta i es va llençar a la seva persecució, així que li vaig fer de taxi. Un altre dia, en un altre curs també a Cala Llobeta, vam trobar un cau on un pop es menjava a un altre -com sabeu son caníbals-, els vaig separar, però la víctima estava molt molt afeblida i no es movia. Una noia joveneta del grup es va apiadar d’ell i el va estar acaronant durant la resta de la immersió, fins que al final el petit pop es va recuperar i va poder marxar. Segur que la noia encara ho recorda amb molta emoció, i jo també.

Són aquelles petites coses que compensen les penalitats del busseig: equips pesats i cars, fred, el calvari d’equipar-se, desequipar-se i netejar l’equip…Però que s’obliden ràpidament en el moment en que estem ingràvids a l’aigua, mirem al nostre voltant i veiem com aquell medi, que en principi no és el nostre, ens accepta, ens deixa participar, ens mostra el seu esplendor, ens acull i, durant el fugaç moment que dura una immersió, hi formem part.

Ara bé, interactuar amb el medi penso que ha de ser un acord mutuu. No podem anar rebuscant per tots els forats a veure què trobem, i si trobem quelcom intentar tocar-lo a qualsevol preu, ja que aquest preu segur que l’acaba pagant el propi medi que ens acull. Hem de recordar que nosaltres som els convidat, i ens hem de comportat com a tal. Podem interactuar sempre que el medi estigui d’acord en fer-ho, o al final, el que acabem fent és una agressió, i no és de bons convidats agredir a l’amfitrió!

He de reconèixer que, en els anys que porto en el busseig, hi ha hagut un canvi de mentalitat en els submarinistes. Antigament, segurament més per desconeixença que per malícia, molts cops ens comportàvem de forma poc apropiada, com nens que ho volen tocar tot i s’ho volen emportar tot a casa. Per sort, hem anat aprenent amb els anys que aquell medi que ens fascina no és invulnerable, més aviat al contrari, és molt fràgil, necessita i reclama el nostre respecte. I quan comprens aquesta relació de respecte mutu és quan de veritat et pots considerar plenament integrat al medi.

Un cop hem arribat a aquest moment d’integració, un cop ens hem convertit en submarinistes de debò, un cop gaudim amb respecte d’aquest medi, hem de pensar en fer un altre pas endavant, si de debò ens estimem el món submarí. Potser no n’hi ha prou en gaudir-ho, potser és el moment de transmetre als altres aquestes sensacions i aquestes maneres de fer, perquè els nous submarinistes no hagin de cometre els mateixos errors. Potser hem de ser una mica activistes i transmetre amb els nostres consells i exemples com ser un bon convidat al nostre estimat blau.

Aquest va ser un dels motius per acceptar d’integrar-me a la família Plàncton Diving, l’oportunitat de no només ensenyar a bussejar, ensenyar-ho d’una forma en la que l’alumne i el medi realitzin una comunió respectuosa, en què ensenyar la passió pel medi sigui tant important com ensenyar les lleis físiques o el material. Espero haver-ho aconseguit!

Que trobeu aigües cristal·lines!

Xavi Llambrich, Director Tècnic de Plàncton Diving

Salut amics i amigues de Plàncton Diving, Aquesta és la meva primera aportació al blog, espero que us sigui d’interès. La meva intenció és aportar reflexions sobre els temes que ens interessen, tots ells relacionats amb el món submarí, No pretenc donar classes magistrals, per això ja tinc altres mitjans, només bolcar pensaments que puguin obrir un debat entre nosaltres.

En aquesta ocasió voldria parlar-vos sobre la importància de l’entrenament de les habilitats per poder millorar com a submarinistes. Com sabeu porto uns anys dedicant-me al submarinisme, i si una cosa tinc clara és que no puc deixar de ser un alumne. M’explico. Cada any intento fer algun curs com alumne, per aprendre coses noves però també per veure com ho fan altres instructors. Allò que aprenc i allò que descobreixo en ells sé que m’aportarà nous coneixements en la meva carrera, però he descobert que no n’hi ha prou amb aprendre, els coneixements no serveixen si no els treballem i aconseguim interioritzar.

Recordeu per exemple quan vau fer l’Open Water Diver? És un curs importantíssim, ple de coneixements i habilitats bàsiques per a poder ser un submarinista segur. Però què passa després del curs? Et donen una targeta de plàstic i ja està, ja pots anar a l’aigua, et diuen que pots baixar fins a tal profunditat i nosaltres ens ho creiem i ho fem. Però de veritat som uns bussejadors lo suficientment preparats per a fer immersions amb lo que ens han donat al curs? Sigueu sincers. Jo al principi pensava que sí, però amb els anys i la perspectiva he arribat a la conclusió que no és així. Als cursos ens ensenyen unes habilitats i uns coneixements bàsics, però que després nosaltres haurem d’anar treballant poc a poc per assolir una bona capacitat d’aplicar aquelles habilitats o coneixements en els moments necessaris.

Anem a posar un exemple. Imagineu que us compreu una moto: el dia que la compreu us donen un manual d’instruccions i us expliquen com s’arranca i com van les llums, també us fan pegar una volteta de paquet amb el venedor per a què veieu com van les marxes i el fre, a l’autoescola us han fet anar per pista, una volteta per ciutat i a l’examen us han donat el carnet. Creieu que sabeu anar en moto? Sincerament crec que no, passaran uns dies o setmanes fins que, a força d’anar fent sortides, guanyareu experiència. Una frenada amb pluja, una corba massa tancada, un animal que s’entravessa; cada ensurt serà una nova lliçó. Doncs igual baix de l’aigua. Als meus debrífings explico que, si durant la immersió no ha passat res, no hem après res.

Però ara ve la reflexió, creieu que és l’única forma d’aprendre? Anar esperant que quelcom surti malament per dir “avui hem après”? Les escoles de submarinisme ens faciliten uns coneixements i unes habilitats, però un cop acabat hauríem d’anar practicant com si encara estiguéssim al curs per anar millorant. Potser ens hauríem de plantejar que no totes les immersions han de ser de plaer, pot ser algunes han de ser d’entrenament. Perquè no podem quedar un dia per practicar com tirar la boia «deco» en flotació neutra? O com oferir aire al company o companya? O com fer un ascens d’emergència? O un recorregut amb compàs? O a cegues? O qualsevol altre exercici de qualsevol curs que heu fet. Avui en dia tenim unes videocàmeres submarines que van molt bé per auto avaluar-nos.

Molts sistemes d’ensenyament es basen en la repetició d’exercicis, fins aconseguir interioritzar i automatitzar els moviments. És com quan escrivim al teclat: algú pensa on són les lletres? O els dits van sols a la tecla correcta? Per què van sols? Perquè hem repetit el moviment centenars de vegades. Segurament no cal tirar una boia «deco» centenars de cops per fer-ho bé, però amb les vegades que es tira durant un curs d’OWD segur que no n’hi ha prou. Hem de continuar entrenant després del curs. Només així aconseguirem de veritat ser uns submarinistes segurs.

Els instructors tenim l’oportunitat de practicar a cada curs que fem, i aprenem molt gràcies als propis alumnes que cada dia ens poseu a prova. Però aquestes experiències no es poden sintetitzar totes en un curs d’unes hores, i per això us proposo que, amb els vostres companys i companyes d’immersió, i si voleu amb els vostres instructors i instructores, plantegeu la possibilitat de fer immersions d’entrenament. Quin és el vostre objectiu? Poder fer la «deco» sense estar penjat del cap de fondeig? Quedar-me estàtic en flotació per fer una foto? Aletejar marxa enrere? Baixar al Correu? Són alguns exemples. Doncs entreneu les habilitats necessàries per fer-ho, busqueu un objectiu i després dissenyeu el camí per assolir-lo. I si necessiteu ajuda per dissenyar el camí, per això estem els entrenadors.

Recordeu: un busseig segur és un busseig millor!
Que trobeu aigües cristal·lines!

Xavi Llambrich, Director Tècnic de Plàncton Diving

Quan vaig fer el bateig de busseig tant sols va ser per conèixer aquest món, però una immersió va portar a lʼaltra…i vaig obtenir l’OWD. Vaig anar seguint fent immersions, més especialitats i més descobriments…Jo tenia por a no veureʼm els peus quan entrava a l’aigua, i ara, no sortiria a superfície. I tot aquest canvi, perquè?

Jo era fumadora amb ganes de deixar-ho, però no trobava mai un motiu prou convincent. Sóc un sac de nervis i un coet!! En Xavi, l’instructor de Plàncton i qui mʼha ensenyat tot el que sé i com aplicar-ho en el dia a dia, em va dir: “si vols bussejar has de deixar de fumar!!!“. La curiositat de fer una immersió i conèixer el món marí va ser motiu suficient per deixar el tabac! I així va ser, a la setmana de no fer ni un sol cigarret vaig fer la primera immersió. Dʼaixò ja en fa uns quants anys! Amb ganes d’aprendre més i més, mʼhe anat format i acreditant dins el meu nivell obtenint coneixements que mʼhan ajudat a avançar en el món del busseig i també en situacions complicades que es presenten a la vida, com la que ara estic vivint.

Aquest any de pandèmia, difícil per tots, per mi encara ha estat pitjor. A lʼestiu després de moltes visites i proves mèdiques, van diagnosticar el meu marit, de 54 anys, lʼELA (Esclerosi Lateral Amiotròfica), una malaltia neurodegenerativa molt cruel, que no té cura i és molt difícil de suportar i gestionar. Implica un canvi radical en tots els sentits de la teva vida. Per afrontar cadascun dels moments que ens toca viure, busques solucions, remeis, espurnes de llum… el que sigui i allà on sigui, fins hi tot sota les pedres.

Per mi bussejar significa haver perdut la por a l’aigua. Quan sóc a les profunditats marines disfruto del vertader relax, confort, tranquil·litat… de ser tu i el teu company, de no sentir res de l’exterior, ni veus, ni sorolls ni res de res. Només bombolletes, imatges espectaculars, vida marina, aigua, coves, peixets, pau… un món diferent. Una “altra” realitat.

Quan la vida et posa a prova, utilitzes totes les armes que tens a lʼabast per sobreviure. Jo em vaig aferrar a les que en Xavi em va ensenyar en cada curs dʼespecialitat i en cada immersió. En qualsevol curs de busseig necessites, bàsicament, saber nedar, és clar, però també saber flotar i sobretot, el més important, saber-te controlar, capacitat dʼautocontrol! Qualsevol cosa que et pugui sorpendre en una immersió, igual que a superfície, lʼhas de saber solventar amb un gran control de les teves emocions. No et poden superar, i errar en la teva actuació que pot ser crucial en aquell moment, sota lʼaigua molt més. Vaig fer el curs de React Right, per saber actuar davant una parada cardiorespiratòria, o subministrar oxigen, reciclar-me amb el DEA (que ja estava autoritzada per Suport Vital de la Generalitat), a saber respondre davant dʼun accident a un submanirista -a lʼaigua o a superfície- …Després en Xavi em va engrescar a fer el Diver Stress&Rescue, i jo que mʼapunto a un bombardeig vaig accedir. Que sí, és rescat i control de lʼestrés sota lʼaigua, però tot això ho uneixes, i a terra ho pots aplicar. Això és el que jo he fet davant la malaltia del meu marit: unir busseig, aprenentatge i vida.

He viscut situacions de molt estrés mental i físic. Com ja porto un temps convivim amb lʼELA, sé que en qualsevol moment es pot presentar una situació critica. Jo, seguint els consells dʼen Xavi, he aplicat algunes de les normes dʼaquestes especialitats més les bàsiques per bussejar, per dominar el moment de màxim estrés. Un dʼaquests moments va arribar…un moment amb molt, molt estrés i dur. No tʼho esperes, no tens temps de pensar, has dʼactuar. Un cop passat penses què has viscut, com has actuat i te nʼadones que les normes bàsiques del busseig les pots aplicar en el dia a dia de la teva vida, com a mínim jo, amb lʼexperiència que tinc, així ho entenc i ho faig quasibé sense adonarmeʼn.

He arribat a la conclusió, que bussejar, a més de ser un esport que et mostra el món marí en tota la seva essència que et porta a una altra dimensió, tota la formació que necessites per gaudir-lo, tʼensenya a tenir serenor, relaxació, capacitat dʼautocontrol i actuació. Tot això ho ajuntes i et serveix en els moments crítics de la vida. Per mi el busseig es una teràpia dʼautocontrol, dʼajuda i de vida. El busseig ha estat i és la meva barca de salvació. La meva teràpia. La meva espurna de llum.

Espero que amb tota la meva humilitat us ajudi la meva aportació i la meva manera de viure i veure el món del busseig.

Que viure tingui sentit, que tingui sentit viure!!!!

Joana Bono, submarinista i amiga de Plàncton Diving

Aquests dies en què totes hem de fer confinament a casa per prevenció del #coronavirus és un bon moment per aprendre coses sobre la mar en família. Sempre que fem activitats comentem amb la gent la falta de coneixements sobre el medi marí que tenim a casa nostra. Què penseu vatros? Per nosaltres és molt important que la mar entri a les escoles i se segueixi fent molta educació ambiental i divulgació sobre temes marins. Només coneixent bé el medi marí, ens apassionarem per ell i voldrem conservar-lo, oi?

Avui començarem una sèrie de posts al nostre blog per a oferir-vos recursos per a que treballeu certs temes marins en família, en parella o soles, com vulgueu! El primer de tots serà la nostra amiga la galera (Squilla mantis), un crustaci ben curiós i molt apreciat gastronòmicament, sobretot a la nostra terra.

La galera és un crustaci com les gambes, els llagostins o els crancs que mengem.  Saps que al món podem trobar més de 400 espècies de galeres diferents? Flipa! Avui en dia és molt coneguda, o almenys més coneguda que fa uns anys…encara recordo el primer cop que la vaig veure al plat (jo era ja major d’edat) i vaig pensar “què carai és aquesta gamba aixafada?” jajajaja i mira ara quin dineral paguen per 1kg de galeres!

Quines coses és curiós saber sobre elles?

• Viuen sempre a zona d’aigües somes (poc profundes vaja) de mars tropicals o calents com la Mediterrània.
• La major densitat de galeres es troba prop de desembocadures de rius com l’Ebre, el Roine o el Po (Font: La riqueza de nuestros mares: especies de interés para el sector pesquero español, 2008)
• El seu nom comú es pensa que podria venir de la semblança amb els vaixells anomenats galeres, per l’estructura dels remers. En canvi, el científic ens fa pensar en la mantis religiosa, l’insecte, per la seva semblança física.
• Té una de les millors visions del món animal, ja que poden veure infrarojos i “veure” la temperatura. Per això hi ha empreses estudiant com aprofitar aquesta tecnologia natural.
• Els mascles tenen 2 “penis”, és a dir, dues estructures copulatòries per a copular amb la femella.
• Al final del seu cos, al què seria com la cua, té dues taques per a confondre els seus depredadors, ja que semblen dos ulls. Què espavilada oi?
• Algunes galeres tropicals tenen la capacitat de fer com una mena de cop de puny o de “kame-hame” molt bèstia dins l’aigua per a caçar i defensar-se (la nostra en canvi té unes pinces que fan com d’arpó). Mireu com pateja al cranc aquesta galera: https://www.youtube.com/watch?v=U11DgbefmQQ o aquí com ho fa amb un bivalve (una cloïssa): https://www.youtube.com/watch?v=i-ahuZEvWH8

Si teniu una estoneta, us recomano veure aquest vídeo en anglès -podeu posar subtítols- que es titula “True facts Galera“: https://www.youtube.com/watch?v=F5FEj9U-CJM

I si us agrada pintar i treballar la vostra part artística, no patiu, tenim un document ben xuli per a vosaltres que hem creat per a les nostres activitats divulgatives sobre la galera (aprofitem per a recordar que les il·lustracions científiques són d’en Toni Térmens de Mà de Llapis, i la resta de dissenys i il·lustracions del nostres dissenyadors Arnau Olesti i Josep Sendra). Descarregueu tant aquesta com la supergalera de la part superior (boto dret damunt i desar imatge), pinteu-les, i si us ha agradat, compartiu-les a les vostres xarxes socials etiquetant-nos @PlànctonDivulgació.

Sou d’aquelles persones que no bussegeu fins al juny perquè trobeu l’aigua massa freda? Doncs tenim una bona notícia per a vosaltres…existeix una cosa que es diu “vestit sec” que t’estalvia passar aquest “mal rato”.

Ja sabeu que l’aigua és un bon conductor de la calor, vaja, que ens “roba” la nostra calor corporal fàcilment, i per això a l’hivern o en zones d’aigües fredes com al Cantàbric o l’Atlàntic, no podem bussejar amb un vestit humit perquè passaríem fred. El vestit sec el què fa és mantenir-nos seques gràcies a les cremalleres estanques i els manguitos al coll i punys, que no deixen que passi ni una gota d’aigua dins el vestit.

A banda de no passar fred té l’avantatge que és molt més còmode a l’hora de posar, ja que sempre queden “solts”, és a dir, que no va ajustat a la silueta del nostre cos, de forma que no ens apreta ni ens sentim limitades de moviments. Això és, perquè a sota el vestit portem roba tèrmica per a protegir-nos del fred (tipus polar o lo que popularment s’anomenen “rates”, uns monos tèrmics). Lo bo és que és genial per a usar tot l’any, sols cal canviar la roba que et poses a sota i au, i no et cal tenir diversos neoprens! Ah i t’ajuda a treballar la teva flotabilitat, per suposat, cosa molt important si no volem anar deixant rastre pel fons del mar.

I com funciona? Doncs a través d’un sistema de vàlvules que tenim al pit i al braç esquerre podem afegir o eliminar aire a demanda dins el vestit sec, segons la fondària on treballem (a més fondària notarem que l’aire es comprimeix, i en ascendir a aigües més somes notarem que s’expandeix). Per això no podem comprar-nos un vestit sec i anar de cop soles a l’aigua, cal fer un curs de vestit sec per a aprendre a fer-lo servir, recalcular de nou el llast que hem de portar, agafar confiança…tot és qüestió de pràctica vaja!

Quin et recomanem? Doncs nosaltres tenim els vestits secs Cressi Desert (sols els pots comprar en botigues físiques, no es venen online) i estem encantades! Està fet de neoprè precomprimit de 7 a 4mm, el qual és una bona protecció tèrmica al fons degut a la seva incompresibilitat, i cal poc lastre per a usar-lo. A més, no cal usar roba interior de gran volum com passa als trilaminats. Té la vàlvula d’inflat al pit mitjançant polsació lateral -per evitar accionar-la accidentalment- i la de buidat a la part superior del braç esquerre. Molt còmode! A més porta una butxaca portaobjectes a la cadera que ens encanta per a dur cosetes quan anem a mostrejar.

CONSELL: Recordeu que s’ha d’anar engreixant les cremalleres amb parafina per a que vagin fines, sinó es posen dures i no hi ha qui tanqui el vestit sec!

Si t’ha agradat, nosaltres som centre Atelier Cressi i te’l podem subministrar! Contacta’ns a info@planctondiving.cat

La posidònia (Posidonia oceanica), anomenada “alga” de forma popular a casa nostra, és una planta marina única i especial, ja que és endèmica de la Mar Mediterrània. Es calcula que a tota la Mediterrània ocupa una extensió entre 25.000 i 45.000 km2, formant espesses praderies des d’on trenquen les onades fins a fondàries de 40-50 metres (segons la quantitat de llum que pugui penetrar).

La seva importància ecosistèmica es basa en la capacitat de crear nous nínxols de vida: entre les seves fulles s’hi amaguen les larves i els alevins de moltes espècies de peixos i crustacis, i serveix d’aliment a moltes altres. És a dir, és el gran refugi de vida de la Mediterrània! A banda, té un paper importantíssim enfront el canvi climàtic com a fixador de CO2 i generador d’oxigen.
A més, les praderies de posidònia formen esculls naturals, formats per la sorra acumulada entre les arrels i els rizomes de la planta. Aquests esculls fan de trencaones, de tal manera, que les onades que arriben fins la platja, arriben amb menys força i erosionen menys les nostres platges, efecte que es multiplica gràcies a la presència d’acumulacions de fulles mortes vora la mar. Aprofitem per comentar que aquestes fulles mortes vora la mar és un procés natural de la planta que té lloc a tardor i hivern, i s’aguditza amb els temporals de mar, i que en cap cas és brutícia, sinó una senyal de les praderies properes dins l’aigua i que cal mantenir tot l’any a les platges per a tenir platges el més naturals possibles.

Malgrat la seva importància dins de la Mediterrània, i dels esforços per conservar-la, aquesta planta cada any redueix la seva extensió de praderies per culpa de diverses amenaces com l’ampliació d’infraestructures, la contaminació de les aigües, la pesca…

Per això, tenir posidònia a l’Ametlla de Mar és un tresor que s’ha de conservar. Recordeu que tenim els prats més extensos i més ben conservats de Catalunya!

Per tant, la posidònia és una planta que a més de tenir un valor estètic, aporta beneficis ambientals tant als que viuen dins l’aigua com a les que vivim fora.